Little Lu

Crear per convicció

2008-10-14T02:21:00.000-07:00

Durant els anys 80, els espais tancats es converteixen en claustrofobics per un conjunt d'artistes que necessiten allunyar-se dels museus per crear. A partir del contacte i el coneixement de la natura neixen peces que formen part de l'entorn. L'obra deixa de comprendre's per si sola; s'interrelaciona amb l'entorn on ha estat creada.

Aquesta suma de factors provoca un coneixement profund del medi per part de l'artista; en una epoca on l'home (i la dona) han deixat de banda la relació amb la terra.

Les seves obres, sotmeses a les inclemencies del medi, tenien una conservació limitada. A banda de la fotografia que podia mantenir la fragilitat de l'obra al llarg dels temps; no existien altres documents que aproximessin l'art land al gran públic.

Rios y Mareas; estrenat sense cap èxit fa 7 anys i disponible en dvd; va passar la setmana passada sense pena ni glòria pels Verdi. Un documental que segueix la vida d'Andy Goldsworthy; un humà. L'home que surt a les 7 del matí de casa; s'acomiada gentilment de la seva dona, per anar al bosc i crear.Algú amb la convicció suficient per passar-se 8 hores amuntegant pedres sense perdre la confiança amb el que fa.

A l'escenari de les nostres vides; on hi trobem humans que caminen cansats cap a les seves oficines, pares de familia cansats de les seves families; rics amagats darrera del pseudonim d'artista... hi trobem Andy Goldsworthy. Segurament a primera vista; us semblarà un sonat que que recull flors al costat del camí; després de 90 minuts envegeràs la seva perspectiva de la vida.

Robert Bresson

2008-10-08T04:24:00.000-07:00

Interessants reflexions sobre la realitat; sobre la percepció de la realitat, sobre com el cinema pot o bé ha de mostrar aquesta realitat es conjuguen en l'obra de Robert Bresson.

Director incomprès pels seus contemporanis; Robert Bresson converteix l'actor en un automata. Senzillament l'allunya d'aquell actor teatral; construit sobre la projecció de l'energia del seu cos i la seva veu.

El cineasta francès; amaga aquesta teatralitat perquès és conscient que la càmera és la ploma estilogràfica i l'actor un participant més de les imatges que ens dibuixa aquesta ploma.

Un cinema d'imatges; fet de silencis, que intercanvia els grans discursos shakesperians, per detalls a la sala de muntatge.

Cinema

Pickpocket 1959

un condamné à mort s'est échappé 1956

Bojos per la laca!!

2007-09-19T09:15:00.000-07:00

Dilluns dos quarts de 9 del vespre. 8 persones en una sala amb capacitat per 250. Crispetes, de les petites i una cola, amenacen en acabar-se abans de l’inici.. L’aire ac ondicionat dos graus per sota del llindar del benestar i dotze trailers de majors que allarguen l’arribada de l’espectacle. Un film comercial, remake d’un musical dels 80.
I a 3 quarts menys cinc, haver decidit d’anar al cinema un dilluns a Girona, sembla tenir molts números per convertir-se en un drama. Entra la caratula de la productora per quart cop en dotze minuts i sembla que ara si, començarà la sessió.
L’inici, es notable a tots els nivells. El director entèn el ritme i li explica a la càmera que ha de fer per captar les situacions que s’aniran succeint. El ritme ésdeve clau, la música és la que mana i el guió no espera a dir la seva entre cançó i cançó, sinó que s’afegeix al ball. Benvinguts a Hairspray!!!
Un remake del mític musical de John Waters de finals del 80. Una aposta arriscada davant d’un film, l’original, que es convertí en bandera de la contracultura; en referència per a diferents col.lectius; i que anys més tard es transformaria en musical per aconseguir triomfar a Brodway i Londres.
Amb aquestes condicions és impensable, que ningú tingués el valor de fer un remake, abans de vint anys de l’estrena del Hairspray original i amb Adam Shankman; un bon coreograf però que com a director no havia passat de males comedies comercials amb el mite Steve Martin.

Les expectatives que el remake de Hairspray canviés la història del cinema eren nules. Ara bé, si en el repartiment i posem la Pfeiffer, de mala malisima, més Travolta convertit en la mare obesa de la protagonista; descobrim que Shankman sap captar l’essència del musical, que la direcció artística no s’oblida de cap detall i que les coreografies i els temes musicals estan molt ben col.locats, realitzats i muntats; fan del hairspray del 2007 una peli acceptable.

Dilluns tres quarts 11 de la nit. D’una sala amb capacitat per 250 persones; en surten 8. Ballen, xiulen i canten. De les crispetes, ni rastre, es confirmaven els rumors que deien que no arribarien a l’inici del film. La cola a la meitat, tant de ball fa oblidar la set.
Avui, dos dies després, encara hi ha alguna cosa que em diu que deixi la vida i em traslladi a viure en un musical!

Gaudiu de Good Morning Baltimore!

http://www.youtube.com/watch?v=uiqTet59nIU

Salut amics!!!

Cravan vs. Cravan

2007-09-18T05:00:00.000-07:00

Al veure el nivell dels comentaris, i la meva incapacitat perquè es puguin veure de forma directe. He decidit permetre'm el luxe de publicar una reflexió de l' estimada EliSort sobre cravan vs. cravan d'isaki Lacuesta.

Cravan vs. Cravan, no és un fals documental. Lacuesta fa un treball de búsqueda d’un personatge real però, tanmateix, tan misteriós com ho és la seva desaparició l’any 1920. La pel•lícula, dissenyada en clau d’investigació, és narrada i conduïda per Frank Nicotra que, igual que Cravan, és boxejador i poeta. Aquest fet que justifica el procés d’investigació l'ajuda a ser, també, més versemblant. Que Cravan és un personatge real és un fet demostrable. Cert és que hem vist unes imatges d’ell batallant en un combat de boxa l’any 1916 contra Jack Jonson a la Monumental de Barcelona, però no és aquest l'únic motiu per verificar la seva existència. Si que ho és el text sobre Cravan que apareix en el llibre “Antología del humor negro” d’André Breton, on el considera precursor del dadaísme. Però si Cravan va existir o no, manca d’importància en aquest treball audiovisual. Es tracta d’un procés de recerca, és la història d’un fracàs de búsqueda d’un personatge que s’esvaeix. El personatge serveix de punt de partida i d’excusa per a realitzar un assaig totalment postmodern. Per entendre-ho ens agafem a l’afirmació que fa Gianni Vattimo en el pensament postmodern: “Lo important no són els fets sinó les seves interpretacions”. No ens importa el que realment va ser o va fer Cravan, ens interessa tot allò que els entrevistats i el pròpi realitzador (de manera no directa) interpreten sobre ell i, conseqüenment, el que nosaltres, els espectadors, podem interpretar a partir de les seves afirmacions. Els testimonis (entre ells la crítica i historiadora d’art Maria Lluïsa Borràs), que serveixen per donar versemblança i unitat al treball d’Isaki Lacuesta, es contradiuen els uns als altres, fet a través del qual el realitzador juga a posar en crisi la frontera entre lo fals i lo real i ens convida a sospitar, a posar en dubte. La utilització d’intertextos són també un punt molt fort que fa verosimil la peça audiovisual. A Cravan vs Cravan allò que és real i el que no ho és, es convina provocant que el qué en un moment donat es planteja com a una recreació de la veritat pugui ser l’oposat, la recreació de la mentira. Com ho fa Lacuesta? Recrea moments ambientats en l’època que li ocupa a l’artista provocador que se Cravan i ho fa a l’estil del cinema mut, treballa a partir de constants comparacions entre escenes actuals, recreacions i també, en alguns casos, imatges d’arxiu. Ho fa de manera que la simulació acaba en molts moments solapant la realitat. Segons Isaki Lacuesta, la falta de documentació del personatge, l’ha portat a utilitzar la imaginació per a dibuixar la seva història.

La recerca del fantasma de Cravan s’enriqueix al ser un recorregut que ens condueix per un viatge a través de l’art de les vanguardes de principis del segle XX i per l’Europa de l’època. És cert que un cop finalitza la pel•lícula no sentim cap vincle emocional amb el personatge. Segurament és una de les poques mancances que podem veure en el treball d’Isaki Lacuesta.

Elhy

Peter Jackson -origens-

2007-09-12T14:57:00.000-07:00

Quan parlavem fa dos articles sobre la frontera en els documentals, apareixia la figura de Peter Jackson com a director de la brillant Forgotten Silver (1995).

Buscant en la seva filmografia crec q es bó recordar els origens del director de la saga de tolkien, ara que es parla que prepara una nova peli basada en el hobbit.

Bad Taste (1976)

El seu primer llarg: pressupost molt baix i rodat a Nova Zelanda. Actualment una peli de culte pels amants del gènere.

http://www.youtube.com/watch?v=PHlmNVoY0W8

Braindead (1992)

La seva consolidació en el gènere. 13 premis internacionals; entre ells el de millors efectes especials al festival de sitges. Us deixo amb una de les escenes mítiques de Braindead!!!

http://www.youtube.com/watch?v=S6HVFfvuZvM

Salut!!!

pinzellades de videoclip

2007-09-10T05:16:00.001-07:00

videoclips

Breu REFLEXiÓ ViDeOcLiPeRa

El videoclip i el curtmetratge es mouen en terrenys molt propers i la membrana que els separa és finíssima. La història del videoclip --breu, intensa i complicada-- troba els seus antecedents en el mateix cinema començant per El cantor de jazz, la primera pel•lícula sonora als anys 30, anys més tard arribaria A hard day’s night, amb els Beatles, que marcaria les pautes de la gramàtica narrativa videoclipera.

A hard's day night

Però no és fins a una dècada més tard que apareix el primer videoclip de la història amb el tema Bohemian Rapsody, de Queen.

Rapsody

Aquesta evolució es potenciarà amb l’arribada de la cadena MTV, i les històries breus passaràn a protagonitzar el videoclip (Thriller de Michael Jackson,1982) fins arribar als 90, l’època daurada del gènere, amb artistes com Madonna o Depeche Mode impactaran innovant amb la tècnica i l’estètica audiovisual

Video Killed the radio star (primer videoclip de la cadena MTV)

Thriller

El videoclip que havia nascut com a targeta de presentació comercial ha evolucionat fins a convertir-se en una targeta de presentació artística pels seus directors; de la mateixa manera que succeeix amb els directors novells i els curtmetratges.

En l’actualitat, el cinema ha traçat vincles molt directes amb el videoclip i s’ha vist influït per la seva gramàtica que prioritza la hiperfragmentació (gairebé un plà per segon) i per l’impacte innovador de la seva estètica que han deixat una forta empremta en les produccions de ficció.

en el próxim capítol...cineastes videoclipistes!!!

A la frontera del documental

2007-08-28T00:56:00.000-07:00

“Ficción y realidad, documental y ficción, ficción y no ficción, registro y representación, verdad y mentira. No parece haber consenso en los términos adecuados para referirse a la aparente separación que delimitaría la ficción y el documento cinematográfico”
Yánez, Manuel: “Sin Fronteras. Sobre el derrumbe de la frontera entre documental y ficción”

Redescobrir la història del cinema a Nova Zelanda, commocionar els Estats Units amb un possible atac dels marcians, qüestionar l’arribada de l’home a la lluna, conéixer extranys personatges amb capacitats camaleòniques…

Els mitjans de comunicació configuren la representació de la nostra realitat, a partir de l’ús d’estructures estables que ens fan comprendre que el que veiem, es real. Les estructures potencien la capacitat de l’espectador per a relacionar informació provinent de l’audiovisual amb veracitat i rigor. Aquesta capacitat de relacionar imatge amb realitat ha estat compresa pels mitjans i utilitzada al llarg dels temps per targiversar la informació pel seu propi benefici personal.
En aquest sentit, el cinema no ha viscut d’esquenes a aquesta realitat. Al llarg de la història del setè art, el gènere documental s’ha vist i es veu condicionat, logicament, per la mirada de l’autor, que pot condicionar la opinió del seu públic sobre el tema en qüestió. Per tant, i tenint en compte que no pot existir el documental purament objectiu; ens podem preguntar quin és el llindar entre el documental i el que anomenem fals documental?

"La clave del falso documental es poder mentir sin engañar al espectador"
Isaki Lacuesta

El perro de Hitler (minidocumental de sis minuts) No us
espanteu comencen fent barres

Conviure entre l’aparent objectivitat del documental i la selecció i composició d’imatges que permeten construir una realitat; és l’èssencia d’aquests tipus de películes. Una conjunció que no és nova i que acompanya el cinema des dels seus inicis. Podem trobar falsos documentals des dels noticiers de la Pathé (que ficcionaven les notícies que no podien grabar) fins a la mítica Ciudadano Kane.

Nanouk of the North Joseph Flaherty (1920-21)

Citizen Kane Orson Welles (1941)

F for Fake Orson Welles (1971)

Zelig Woody Allen (1983)

Forgotten Silver Peter Jackson (1995)

Opération Lune William Karel (2002)

Cravan Vs. Cravan Isaki Lacuesta (2002)

SECCIÓ CRÍTICA: Invisibles

2007-05-04T08:19:00.000-07:00

INVISIBLES.
Y al final cuando se encendieron las luces me di cuenta de que no había llorado?
Sumergido en la dictadura audiovisual, el espectador de hoy en dia tiene su vista cansada de estremecedoras imágenes que nos hacen creer participes de una realidad que no hemos vivido. El objetivo de la cámara, es invitado cada día, en cada telediario, a sentarse en la platea de todas y cada una de las catástrofes que son de interés para el mundo occidental. Es Allí, en ese escenario, donde nuestros ojos entrenados, ven en primer plano el sufrimiento de otros, mantienéndose impasibles y habituados al dolor.
La literatura enseñó al cine a contar realidades; y así fue, como aquel arte adolescente se hizo adulto. Después de la segunda guerra mundial, y principalmente en Italia, cineastas de la magnitud de Roberto Rossellini (ver Roma città aperta) sacaron los pocos equipos de los que disponían y grabaron la realidad. Nada más simple que mostrar porciones de vida; de afortunados y de desgraciados, de admirados y de olvidados.
Y es así como Javier Bardem, mientras preparaba un personaje para su siguiente película, viajó a Etiopia. Allí descubrió a los invisibles; aquellos conflictos y enfermedades que no importan a nadie. Que quedan fuera de nuestro mundo de Disney porque no interesan ni a los gobiernos ni a las compañías farmacéuticas. Cinco historias invisibles contadas por cinco respetados directores que, como los italianos de la posguerra, muestran una realidad para todos desconocida y nos invitan a la reflexión.

Cartas a Nora, de Isabel Coixet nos descubre el Chagas, un chinche mortal que escondido en las chavolas mata a los pobres. Esta enfermedad, silenciada por las grandes compañías farmacéuticas, carece de diagnóstico y tratamiento. La segunda historia, Crímenes Invisibles, nos aporta la mirada de Wim Wenders. Y solo con decir Wim Wenders (El cielo cayó sobre Berlín; París, Texas) tendríamos que ir todos al cine. Porque el cineasta alemán coloca su ojo delante de la traumática experiencia de las mujeres del Congo que sufren a diario agresiones sexuales. Simplemente pone su cámara y ellas nos cuentan su historia, mientras poco a poco desaparecen de nuestro campo visual como invisibles que son.
Después la película invita el espectador a visitar el Norte de Uganda, donde un Fernando León de Aranoa, que poco se parece al director de Princesas, recoge el testimonio de todos aquellos niños que cada día andan cientos de kilómetros para poder dormir seguros, así evitar ser secuestrados y obligados a ser niños soldado. Buenas noches, Ouma recupera lo mejor de Fernando León (¡Que no es poco!) centrando su mirada en una realidad, en la que se siente cómodo como cineasta.

La reflexión continua de la mano de Mariano Barroso con El sueño de Bianca, trasladándonos a los intereses de la industria farmacéutica. La eflornitina, que florece en las estanterías de nuestros comercios y que sirve en nuestro mundo para eliminar el bello del rostro, no es distribuida en África para combatir la enfermedad del sueño que mata a miles de personas. La supervivencia diaria, la lucha de todas estas personas, queda definida en la última historia. La voz de las piedras de Javier Corchera nos cuenta la vida de las familias colombianas que sufren la violencia de los paramilitares.

Invisibles representa toda y cada una de aquellas pequeñas historias que nos hacen pensar, que hicieron del cine un arte; pinceladas de un mundo que rara vez se nos presenta tal y como es. Una historia de historias que conmemora los veinte años de trabajo invisible de Médicos sin Fronteras.